L´obra de Magdalena Aulina als Dijous Culturals de l´Ajuntament de Banyoles

Banyoles, 14 novembre 2016

El passat dia 10 de novembre, l'historiador banyolí Jordi Gallofré va presentar la conferència 'Magdalena Aulina: sensibilitat social i innovació' dins dels Dijous Culturals de l'Ajuntament de Banyoles.

Us oferim el text complet de la conferència del Sr. Jordi Gallofré:

Magdalena Aulina va ser una dona extraordinària, amb una personalitat molt forta. Sens cap mena de dubte és un dels banyolins, en aquest cas banyolina, més importants del segle XX. És una persona que va crear una obra de gran transcendència i universalitat. Tot i que és poc coneguda, o millor dit, mal coneguda, sens dubte és la banyolina més universal del segle XX. I aquest any, que celebrem el centenari de l’inici de la seva activitat apostòlica.

La seva vida i la seva obra es pot tractar des de molts punts de vista. Podríem parlar de la seva espiritualitat, de la seva concepció religiosa, del seu carisma i de molts altres aspectes. Però jo no hi entenc de teologia i em limitaré a la meva especialitat, que és la història, i em centraré en dos aspectes ben concrets, la sensibilitat social de Magdalena Aulina i el que la seva obra va representar d'innovació.

Sensibilitat social
En primer lloc, la sensibilitat social. Per situar la seva actuació en aquest camp, hauríem de donar un cop d’ull a la situació que és vivia a Catalunya a la segona meitat del segle XIX i primeres dècades del segle XX. En aquests anys es va desenvolupar a Catalunya la industrialització, és a dir, un procés de transformació d’una estructura productiva tradicional en una de moderna, i això va suposar uns canvis molt considerables en tota la societat. La industrialització va tenir aspectes positius, perquè va canviar radicalment els sistemes productius, va impulsar les millores tecnològiques i va posar les bases del desenvolupament actual. Però va tenir una conseqüència negativa, una mena d’efecte col•lateral funest: que una bona part de la població es va veure obligada a viure en condicions precàries, amb sous escassos, amb llarguíssimes jornades de treball, sense assistència ni seguretat social i laboral, en habitatges poc confortables, en condicions higièniques molt insatisfactòries. I tot això, sense oblidar la lacra del treball infantil.

Això va passar també a Banyoles. Banyoles era una ciutat petita, que començava a experimentar un creixement demogràfic moderat. En els anys 1910 i 1920, la ciutat tenia uns 5.500 habitants i no seria fins a la dècada de 1930 que arribaria als 6.500. La mortalitat infantil era molt alta i a més, la població patia greus problemes sanitaris motivats per la mala qualitat de l’aigua potable de les fonts que abastien la població. Molt relacionat amb aquest problema sanitari, el 1917 hi ha haver una epidèmia de tifus que va provocar moltes morts.

La població banyolina estava dedicada bàsicament a l’agricultura (un 42%) i a la indústria (un 38 %). Aquest sector industrial va començar el segle amb mal peu, com a conseqüència del que els historiadors anomenen el fracàs de la industrialització en el segle XIX a Banyoles, motivat per la manca de matèries primeres, la manca d’energia (perquè fins que es va generalitzar l’electricitat només es disposava de l’energia que es podia obtenir dels recs de l’estany, de cabal limitat) i també per les dificultats de transport, limitat a unes carreteres en males condicions i a un tren, el tren petit, que va arribar tard i malament. Les dues empreses més importants en aquells anys eren les Indústries Coromina, Can Trull, que fabricaven farines i produïen també electricitat, i l’empresa Gimferrer, les Saques, dedicada a la fabricació de sacs. Hi havien també algunes blanqueries, fàbriques de xocolata, molins i una farga.

Per tant, totes aquestes circumstàncies negatives de la industrialització (els sous insuficients, la feina precària, la manca d’assistència social, etc.) també és van donar a Banyoles, agreujades per aquesta debilitat del teixit industrial i, per tant, de l'economia banyolina. D'altra banda, és evident que una situació material difícil tenia com a conseqüència una greu manca de cultura i d'instrucció. Es pot dir, per tant, que bona part de la classe treballadora banyolina sobrevivia en condicions difícils.

Era un sector de la població que s’agrupava en una zona urbana centrada per la plaça de les Rodes i que s’estenia pels carrers de la Rambla, Vallespirans, Canat, Ponent, Neptú, Buenos Aires, la placeta del Carme... Parlo en termes generals, perquè, evidentment, no tots els banyolins que vivien en aquesta zona eren pobres. El que vull dir és que en aquesta zona urbana és on es localitzava la bossa de pobresa més important de la Banyoles d’aquells anys. Era una zona que es trobava lluny, físicament i sobretot psicològicament, de l'anomenat actualment barri vell de Banyoles, on vivia, en aquells anys, la població més acomodada.

Aquesta situació econòmica i social de la Banyoles d’aquells anys fa que puguem parlar de dues Banyoles. Una Banyoles benestant, o mínimament benestant, i una Banyoles pobre, una Banyoles de misèria i marginació. Una zona on es trobava també la més important bossa de vots republicans, tal com expressen els resultats de les diferents eleccions que es van anar celebrant al llarg dels anys. I és en aquesta Banyoles pobra i marginada on Magdalena Aulina va iniciar les seves activitats

És cert que el motor inicial de la seva activitat va ser clarament apostòlic, la celebració del mes de Maria i la catequesi als infants, però també és cert que la seva sensibilitat social li va fer veure la realitat de les condicions de vida d'aquest sector de la població i, per tant, va combinar el foment de la vida religiosa amb l’impuls a la formació humana i cultural de la infància. I aquí és precisament, des dels inicis mateixos de la seva activitat, que es pot veure aquesta sensibilitat social, perquè Magdalena Aulina va veure clarament que quan els nens i nenes sortien de l'escola, vagaven pels carrers i no sols perdien el temps sinó que podien contreure hàbits inadequats. Per tant, la seva primera actuació va ser preparar un lloc d’acollida a aquests nens i nenes i oferir-los el que avui en diríem activitats paraescolars, és a dir, classes de dibuix i altres activitats, a més de la catequesi i les activitats religioses. Aquest va ser l'origen del Casal Parroquial, al carrer Vallespirans.

Aquesta actuació a favor de la infància es va complementar amb el Patronat d’Obreres, que oferia, al vespre, classes de formació professional per a noies treballadores. La tasca del Patronat va ser d'una gran ambició, per tal de donar a les joves treballadores una formació cultural sòlida i oferir-los eines adequades per poder obrir-se camí a la vida. A més a més de l’ensenyança religiosa, que, com he dit, no va faltar mai, els ensenyaments que s’hi impartien s’estructuraven en 5 blocs: Ensenyaments elementals, Treballs manuals, Arts, Lletres i Ciències. Els que he anomenat ensenyaments elementals consistien a aprendre a llegir, escriure i comptar, reforma de lletra i redacció (per als que en teoria ja sabien escriure) i tracte social. En el bloc de Treballs manuals, s’ensenyava Tall i confecció, Elaboració de flors artificials, Cosir, sargir i apedaçar, Brodat a mà, Puntes al coixí i a l’agulla i Planxar. En el bloc d’arts, les classes eren de Dibuix, Música i cant i Educació física i rítmica. En el bloc de lletres s’ensenyava Gramàtica catalana, Gramàtica castellana, Francès, Anglès, Geografia i Història. I finalment, en el bloc de ciències s’impartien nocions d’aritmètica, càlcul mercantil, teneduria de llibres, geometria i física. A més, a l’estiu, organitzaven cursets de temes tan diversos com Mecànica aplicada, Nocions pràctiques de medicina, La farmàcia a casa, Iniciació comercial, Aviació (amb la construcció de petits planadors), Tracte social, etc.

Magdalena Aulina va aconseguir aplegar al voltant seu l'esforç i col•laboració de moltes persones, tot creant una obra que va arribar a comptar amb 15 professors i gairebé 800 alumnes. Tot el moviment va quedar englobat en la fundació de Casa Nostra, en uns terrenys situats prop de l’estany, que es varen poder adquirir gràcies a les aportacions de persones benestants que van compartir els ideals de la institució. Cal esmentar també una altra fundació, Sol Ixent, que era una escola gratuïta per als nens inscrits al Casal, per tal d'aixecar el seu nivell cultural, però que malauradament va durar poc perquè es va constituir el 1934 i dos anys després el daltabaix revolucionari ho va fer desaparèixer, com tantes altres coses.

Admira veure com Magdalena Aulina, que era una noia jove i sense grans estudis, va ser capaç de posar en marxa un programa de formació tan ben estructurat. Tingueu en compte que quan va començar les seves activitats apostòliques, Magdalena Aulina era una noia de 18-19 anys. I quan va posar tot aquest projecte en marxa, no havia arribat als 30 anys. Això ens parla d’una persona amb una gran personalitat i d’un magnetisme personal intens, que va saber aconseguir la col•laboració de moltes persones, tant en l’aspecte religiós, com en l’aspecte del que podríem anomenar solidaritat humana.

De tota manera, per deixar les coses clares, hem de recordar que el motor de la seva actuació va ser sempre un ideal religiós. Josep M. Boada, en una memòria escolar, ho expressa clarament: No és la finalitat d’aquesta obra fer cultura. I la mateixa Magdalena també ho formula amb rotunditat quan diu que els educadors cristians han de recordar sempre que abans que intel•ligències per il•lustrar tenen cors per formar, que la saviesa és un mitjà, no una finalitat i que els ensenyaments, tot i que poden semblar exclusivament culturals han d'anar a parar un coneixement més transcendent. És per això que la catequesi i les pràctiques religioses hi són presents des del primer moment. I és per això que un dels fruits de la seva actuació va ser la construcció d’una nova església, precisament a la plaça de les Rodes, una església que fou consagrada l’any 1926.

Certament, la finalitat última de l'obra de Magdalena Aulina no era fer cultura, però el fet és que en va fer, i molta, i que la seva aportació a la societat banyolina va ser de primer ordre, i aplicada als sectors més necessitats.

Innovació
Ara voldria dir alguna cosa de la segona característica que he anunciat al començament: innovació. I per fer-ho, haurem de tornar als anys de joventut de Magdalena. La seva família era molt piadosa i Magdalena tenia dues germanes monges. Ella mateixa també es va sentir cridada a la vida religiosa. Però la seva vocació no va ser ingressar en un convent i vestir hàbits, sinó que va ser una crida a desenvolupar la seva vivència cristiana d'una altra manera, al mig del món, sense hàbits, sense constituir una congregació religiosa tradicional. Per dir-ho amb les seves mateixes paraules, “a camp obert, a mercè de tots els vents”. Aquesta particular vocació religiosa va començar a despertar-se a partir de la lectura d’una biografia de Gemma Galgani, que va influir decisivament en la seva vida espiritual.

Magdalena Aulina va obtenir ben aviat la col•laboració d’altres persones que, vingudes d’arreu de Catalunya, van compartir un mateix ideal religiós i van participar en la seva obra. Es va començar a crear, doncs, una comunitat de persones que vivien plegades, compartien un mateix ideal religiós i realitzaven una mateixa activitat apostòlica.

Com sol passar en altres obres pioneres, aviat van aparèixer les contradiccions. L’actuació de Magdalena Aulina va tenir detractors i partidaris. Es va produir un fet insòlit. Davant la incomprensió de part dels sectors conservadors i catòlics de la societat banyolina, les esquerres van mostrar el seu reconeixement per l’obra de Magdalena. Voldria llegir un fragment d’un article que va aparèixer el 17 de desembre de 1933 al periòdic Renovació, d’Acció Catalana, publicat sense firmar però redactat segurament per Jacint Masgrau, dirigent d’Acció Catalana i alcalde de Banyoles.