He estat dos mesos a Villarrica, Paraguai, i puc afirmar amb total certesa que és una de les millors i més enriquidores experiències que mai he viscut.

Vaig arribar a la residència Filomena Crous a l'octubre 2014, amb una calorosa benvinguda (literalment) de l'ambient Paraguaià. Les operàries Juana i Lissie són les encarregades de portar l'esperit Auliniano a les famílies amb les que estan en contacte a Villarrica, i realment es desviuen per això. Dues dones fortes i molt diferents i amb una qualitat humana que traspassa fronteres. Conegudes en tota la "ciutat" compleixen amb la seva missió el dia a dia. A la residència, una de les mil coses de les que s'encarregava Lissie, vaig tenir l'oportunitat de conviure amb vuit noies adolescents i estudiants, dones que a poc a poc van anar obrint el seu cor a la intrusa catalana.

A Villarrica, i a tota Amèrica Llatina de fet, hi ha molt per fer. El meu voluntariat va ser bastant variat i dinàmic. Alguns matins anava a una petita escola a prop de casa, al mateix barri de Santa Llúcia, allà feia classes a grups reduïts de nens analfabets de lectura i escriptura. El caos regnava a les aules i, encara que el meu propòsit era ensenyar a llegir i escriure a aquests nens, el meu objectiu anava més enllà, intentant despertar l'interès dels més petits per somiar, per tenir curiositat, aspiracions que ningú deixa florir i el valor de tenir valors, per a ells desconegut. Altres matins anava a la llar d'avis abandonats per les seves famílies o trobats pel carrer, del qual s'encarrega Joana, on passava hores escoltant les històries dels avis i intentant alegrar el dia amb companyia. A les tardes, rutinàriament, anava a una llar de nenes a jugar amb elles i ajudar-les amb les tasques de l'escola. La llar el porten unes germanes religioses. A Paraguai pràcticament tota acció social la porten a terme associacions de religiosos, la resta de la població no és conscient, no s'ajuden entre ells. Les 11 nenes de la llar em van robar el cor i els guardaré sempre un afecte enorme.

Vam tenir diverses tempestes tropicals que van paralitzar l'activitat paraguaiana, omplint els nostres carrers de fang amb el qual jugar o, simplement, embrutar-se els peus.

Vaig tenir l'enorme sort de compartir l'experiència amb Manuela, que va ser una mare per la meva mare quan va estar a Roma i ha estat com una àvia per a mi en la meva estada al Paraguai. El seu suport incondicional i el seu amor per la vida i per Déu em va ajudar a trobar el meu lloc en el qual un dia va ser un país desconegut per a mi.

Durant aquests dos mesos, hem tingut moments per a tot, per riure, plorar, cantar, somiar, pensar, valorar, resar, compartir, veure, sentir ... Però sobretot hem tingut temps per viure, i això és una cosa que en la societat occidental en la qual ens trobem, més d'un trobem a faltar.

Sempre li estaré agraïda a l'Institut Secular Magdalena Aulina per aquesta enorme oportunitat de viure una experiència tan enriquidora.

Marta Vallbona